Colomo ho ha aconseguit. Ha aconseguit el que tants perseguien i tants pocs troben: un estil inconfusible, se'l reconeix.

Quin cabal invisible permet que les aigües tumultoses del seu eclecticisme de base corrin veloçment i enamorin qualsevol orella que se'ls posi pel mig? Un cert toc subterrani o sobrevolador, la combinació d'un univers melòdic melancòlic i un imaginari líric quotidià, de rima i temes propers.

En Joan cada cop és millor compositor, millor sastre: teixeix sense estridències, lleu, i ja no se li veuen costures.